Qui és?
Soc barceloní,
nascut al barri de Sarrià, i vaig estudiar al Liceu Francès. Vaig fer la
carrera de Geografia i Història a la U.B. amb la especialitat d’Història
d’América. Als finals dels 80 vaig arribar a Lleida, per poc temps, i ja porto
38 anys. M’he arrelat i aparellat, amb dos fills (Andrea i Daniel). Des de
aleshores treballo a la Universitat de Lleida. Soc Director de publicacions i
paral·lelament tinc una vesant musical. Periodista col·legiat (per
trajectòria-experiència professional). Des del 2000 al diari Segre. Abans al Diario de Lérida (Diari de
Lleida desprès). Als 90 a la cadena SER. També porto les col·leccions de
música de la Editorial Milenio (Ed. Pagés). Porto editats més d’un centenar de
llibres de música. Per altra banda a nivell personal he col·laborat amb moltes
revistes musicals i escrit bastants llibres (veure ressenya)
-
Crític o opinador. El crític és un
opinador més “influencer”?
Jo no parlaria
d’influencer. Faig anar el terme
crític perquè és el terme que s’utilitza en tots els àmbits: cinema, teatre,
etc. No soc un crític de manual (si convé ho faig) però en les meves ressenyes
m’agrada introduir al lector, de qui estem parlant. Pots dir que l’artista va
interpretar uns temes, però pot ser falta conèixer qui és. Un exemple. No fa
gaire, va venir un grup en que alguns dels seus components havien format part
de una mítica formació de fa anys (King Crimson). Si el lector no coneix, cal
explicar. Per tant hi ha una part d’explicació i l’altra de crítica o
valoració. També ho poso en pràctica als meu llibres i articles. Em prenc la ressenya
com un acte literari. Cuido el llenguatge. M’agrada escriure bé; ho intento.
Sembla ser que a la gent li agrada i valoren aquesta cura per l’expressió, la
puntuació i les frases. Utilitzar un llenguatge –no cult- sinó fer anar
paraules que tenim al nostre idioma. Tenim un lèxic riquíssim. Sembla que ara
se parla com si estiguéssim “watssapsejant”. És terrible. Aquest aspecte tracto
de cuidar-lo molt.
-
Quan fas una ressenya –tu tens uns
gustos o preferències personals– com ho moderes?
Fàcil. Gairebé
no em desagrada cap música. La que no m’agrada us la puc dir i no m’amago: el
bacallà, el reggaetón i la música maleducada. Dit això, m’agrada la música
clàssica, el folk, la d’autor, el flamenc, el tecno, la d’avantguarda, el
country, el jazz, la disco... totes m’agraden. Normalment no vaig a veure
músiques que no m’agraden –tret que m’ho imposin per que són mediàtics o alguna
cosa així. Aniré però serà estrany que no escrigui alguna cosa positiva o de
profit. S’ha donat poques vegades, però
si un concert és, literalment, un desastre no ho ressenyo. Tot i el respecte
pels artistes, no faig ressenyes per fer-les.
-
Etiquetes a la música. Clàssica, Popular
(Pop) Rock (and roll) Jazz, Heavy amb totes les seves variants. Mediatitzen les
etiquetes?
L’etiqueta
serveix per saber de què estem parlant. Ho pot fer el propi artista: jo faig
punk, per exemple. Així te fica en antecedents. He anat a veure concerts en els
que m’he emportat grans sorpreses. Molt agradables, tenint en compte que un
s’ha de documentar mínimament d’allò que va a escoltar.
Les Etiquetes
són útils.
-
Hi ha música i no música?
He anat a
concerts de música culta, d’avantguarda, de noves tendències,
contemporània...etc. que no entren en els models o paràmetres als que estem
acostumats. No són melòdics, rítmics... De vegades son sorolls, gravacions de
sons de la natura... el dodecafonisme... Tot te el seu interès però òbviament no
són comercials. Stockhausen, John Cage... entraríem en el mon de la música
experimental. No serveix pel que de vegades volem de la música: relax, ball,
... No té el que, diríem, te la música
popular, comercial, el mainstream.
És experiència,
i dona peu a noves idees. Per exemple: la Velvet Underground feien música
avançada, sobre el que es va fer durant els anys 40 i 50, i després
“casualment” van vendre discos.
-
La teva fonoteca deu de ser àmplia no?
Als crítics musicals, les productores encara envien els seus treballs de franc?
En nombre
d’unitats és molt gran. Milers. Milers.
Ara les
productores ja no envien res. En la meva època “gloriosa” a la radio,
setmanalment rebia set o vuit paquets. Coses que demanava i que no... Les
discogràfiques t’enviaven una mica a l’engròs. En la transició del vinil al CD
–jo quan estava a la radio ja era CD lo habitual- enviaven molt material:
singles, samplers... Recordo que un cop en varen enviar una capsa amb tota la
discografia d’en George Harrison. Tota la producció amb la companyia
discogràfica de després de la dissolució dels Beatles. Un petit baül amb vuit
CDs, llibret, etc. Aleshores tenia un preu important en el mercat. Aquests
productes que enviaven tenien la particularitat de que molts cops incloïen
cançons inèdites, presses prèvies, directes, que no sortien en la edició
comercial. Aquests materials seran molt apreciats pel sector del col·leccionisme
d’aquí a uns anys donat que el CD està en franca crisi, ara mateix. Està, diríem,
en “rigor mortis”
-
Sí?
El vinil no va
deixar d’existir mai. Les productores varen llençar el CD com algo
extraordinari –assegurant que el preu aniria baixant, cosa que no va passar-
una manera d’engatusar a la gent. Però el vinil va continuar. En la època
gloriosa del CD els grans artistes (digues Rollin Stones, Springsteen, Beatles,
Dylan...) treien les seves obres en CD i en vinil (a preu elevat pel tiratge
curt). Els impulsors del CD no van tenir en compte que era fàcilment
piratatejable. De manera que les vendes van anar baixant. Certament en format
CD varen editar recopilacions, ben presentades i sovint amb material inèdit en
precioses i luxoses caixes o estoigs...
A banda la
qualitat del so del vinil és molt millor que la del CD. Compact Disc, música
compactada. Per definició.
-
Fora del que és la teva activitat.
Escoltes música? Com a crític tenen
influencia les teves preferències?
Jo escolto
música constantment. A casa i a la feina. Viatjant... Mentre escric o llegeixo
per exemple.
-
L’estat d’ànim influeix en la música que
escoltes?
De vegades,
però no necessariament. Pot ser el dia ha estat més bonic o més complicat,
sobre tot a la feina. Jo, però, tinc la sort de que la feina que tinc,
m’agrada. Ser editor de llibres és molt bonic.
-
Les Sardanes són Folk?
Sí. La música folklòrica
la tenim etiquetada com la música tradicional d’un lloc, d’un país. O el que
feia Bob Dylan al començament de la seva carrera. Tota la música que te a veure
amb la tradició de un lloc, d’un territori podem dir que és Folklòrica. En
Aquest sentit la Sardana és folklòrica.
-
Com va començar la Música?
Ja fa molts
segles no? Les societats van començar a estructurar-se a travès del treball, de
les relacions, de les formes incipients de religió i de la part festiva.
Segurament els primers pobladors, probablement fa més de 10.000 anys, celebraven coses com la collita o una bona
cacera. Devien d’agafar una pedra o un pal i picaven i coses així. Una forma
simplement rítmica. Sempre ho associo a un entorn festiu. Després bufar una
canya amb uns forats feien xiulets i així va evolucionar.
-
Estudiar música és nomes accessible per a
una elit?
Ja no. No. Ha
canviat moltíssim tot això. Cinc o sis dècades enrere, estudiava música qui
tenia vocació, segurament el que tenia algun ascendent a casa i el que tenia
diners per a pagar una formació musical; un mestre o professor; o instruments.
A partir de la dècada dels 50, quan apareix la música popular, el POP, de gran
consum, la gent te més a l’abast fer-se amb un instrument. A la dècada dels 60
ja hi ha molts professors, guitarristes, pianistes que donen classes de música.
Rondalles i poc a poc classes a les escoles. La música es va anar
popularitzant. Abans si era més reduït a una elit. Ara ja no fa falta ser
autodidacta, amb tot el mèrit que això te. Hi ha moltes escoles de música que,
a preus no exagerats, permeten estudiar música. Abans hi havia els
Conservatoris –que eren molt encotillats- amb praxis molt estrictes. Ara també
estan les ESMUCS i escoles que te preparen d’una manera més oberta i
encisadora. Hi ha futur en l’ensenyament musical, tot i que encara no estem al
nivell d’alguns països europeus. Per exemple una hora de música a la setmana és
molt poc. A Alemanya, i altres països del nord d’Europa, en fan sis, com a
mínim.
-
Pentagrama o oïda?
Jo com no sé
solfeig, ni llegir un pentagrama, doncs òbviament d’oïda. L’oïda és molt
important. Sense ella no existeix el plaer de sentir i gaudir la música. I és
la font del autodidactisme. Molts grans músics han estat autodidactes. Però
segurament no n’hi ha prou. Paul McCartney va escriure autèntiques obres
mestres als vint-i-pocs anys i després va tenir la necessitat d’aprendre
música. Ja en tenia quaranta. Així va escriure oratoris, peces “clàssiques”, bandes
sonores... etc.
-
(Auto pregunta) A vegades la gent me
pregunta: tu quan te vas aficionar a la música? Quan vas començar amb això de
la música?
La família del
meu pare tenia un hotel a la costa (Castelldefels) als anys 50-60. A l’estiu venien molts estrangers, Alamans,
Italians, Belgues, Austríacs, Anglesos.... i van tenir la idea de fer una mena
de discoteca. Quan se va desmuntar l’hotel, els discos se’ls va emportar el meu
pare. Quan tenia 6, 7, 8 anys, a casa, hi havia un armari amb calaixets plens
de singles. Des de l’Adamo als Beach Boys passant pels Beatles, Frank Pourcel, el
Dúo Dinàmico, Silvie Vartan, Los Brincos, Adriano Celentano... A partir
d’escoltar-los, la música em va atrapar. Paral·lelament, el meu pare escoltava
molta música clàssica i jazz. La meva germana gran també comprava música. Tot
plegat em va fer sentir curiositat per conèixer més. Als 12 o 13 anys, agafava
la “setmanada” i anava al centre de Barcelona a mirar botigues de discos de
segona mà. Ni havia moltes: carrers Gran de Gràcia, Pelayo, Tallers, on hi havia
molt material i era habitual la compra-venda. Això ho vaig fer cada divendres
durant molts anys. Fins i tot anava a peu a classe per estalviar l’abonament
del metro. Després als 17-18 anys vaig començar a anar a les fires de
col·leccionisme del Jordi Tardà. També escoltava radio (en aquell temps Radio
Joventut) Més endavant Radio 3 on hi havia grans noms com Pallardó, el
Manrique, Jesús Ordovas, José Miguel López, etc. Autèntics fenòmens als que he
tingut l’oportunitat de conèixer i fins i tot de col·laborar en la meva
activitat periodística tant escrita com radiofònica. Un bon amic de Madrid
–Eduardo López- va presentar-me al Diego Manrique qui va proposar-me de col·laborar
a la revista musical Efe Eme. L’Eduardo
López fou també guionista de diversos programes de televisió espanyola i va
organitzar els primers cursos monogràfics sobre música als Cursos d’Estiu de la
Universitat de Santander per on passaven nombrosos músics i experts musicals.
L’EDITOR
-
Coordinador
tècnic de edicions i publicacions de la UdL
-
Director
de les col·leccions de música de la Editorial Milenio i de Pagès Editors
A la UdL, estic
a una unitat de caire executiu. A Milenio selecciono els textos a publicar. A
la UdL hi ha consells de redacció de les col·leccions científiques. Ells seleccionen
els textos. Hi ha uns paràmetres estètics i formals de cada col·lecció.
Nosaltres corregim, fem el disseny gràfic, maquetació, impressió de galerades i enviament a
impremta.
-
Tesis
doctorals també?
Sí, però són
diferents. Gent, podem dir, novell. És important perquè la tesi és un pas
imprescindible per després accedir a la recerca i la investigació i continuar
en el àmbit universitari.
A part som una editorial una mica
especial. Només podem gastar el que ingressem. Li cobrem a tothom per fer el
seu llibre. Podem buscar coeditors o espònsors. No tenim un pressupost previ. Em
fet, per encàrrec, llibres rellevants com la Història del Centre Excursionista de Lleida, la Historia del Futbol Club d’Artesa de Lleida o més recentment La Historia de Aigües de Rigat, la
companyia d’aigües d’Igualada. Treballem per tothom que ens contracta. Ens
porten una novel·la, relats, poemaris... el fem hi ho cobrem. Per encàrrec i
amb bona qualitat. És com una autoedició, que no surt amb el logotip de la UdL.
En el mon editorial hi ha moltes opcions d’aquesta mena. A Pagès Editors,
també. Aquestes editorials, tenen un pull de lectors que opinen sobre els
originals que els hi arriben. Amb aquestes opinions deixideixen la viabilitat o
comercialitat de l’obra. En el meu cas, a les col·leccions de música que
dirigeixo, soc jo personalment qui analitzo i valoro els originals (soc editor)
i prenc decisions sobre la conveniència
o no de la seva publicació. Si no ho veig viable, parlo personalment amb
l’autor i li explico el perquè. Hi ha que s’ho pren bé i qui no. En general
agraeixen que els hi diguin les coses personalment i no amb una carta freda.
Tinc criteris establerts. Ser fidel a la línea editorial. Que estigui ben
escrit. Que tingui un raonable potencial comercial. Que el tema sigui
interessant i novedós. (De vegades un treball no molt comercial, queda
compensat per altres que si ho són). Si he rebutjat algun llibre és per que era
“imfumable”. Un membre d’un grup musical molt conegut a nivell nacional, em va
presentar un original que contenia moltes dades i dates històriques
interessants. No estava redactat. Era la transcripció d’un diari personal. Li
vaig explicar que s’havia de reescriure tot plegat i no s’ho va prendre bé. Un
altra editorial petita li va publicar tal qual ell ho volia i va tenir
ressenyes bastant negatives. Amb aquests casos hi ha solucions. No fa gaire
temps una component d’un grup força conegut dels anys 70, també em va presentar
un treball molt interessant però mal redactat. També li vaig dir el mateix que
a l’anterior cas: que busqués algun escriptor que li redactés. Inclús li vaig
suggerir el nom d’un conegut. Tot i el cost econòmic que li va suposar, va
quedar un llibre molt arreglat.
La feina de editor és molt interessant.
Milenio ha agafat prestigi i a mi m’ha
proporcionat molts contactes. Tenim la capacitat de seleccionar allò que volem
publicar. En el àmbit del periodisme musical també és per a mi molt positiu
perquè Milenio té molt bones ressenyes a nivell nacional. Milenio edita amb
molt bona qualitat. S’ha fet un nom a Catalunya i més enllà. És reconeixible.
Javier
de Castro és un erudit.
NO diu
ell; soc un estudiós.
El meu
càtedro em va enviar a Lleida perquè aviat seria Universitat i tenia futur.
Així va ser. L’any 1988, en la proto-història de la UdL, necessitaven algú
familiaritzat amb les publicacions, tècnica i formalment. Vaig opositar a la
plaça i la vaig guanyar. El president del tribunal fou en Víctor Siurana. Vaig
començar sol. Desprès van posar a la disposició de la unitat algun becari i poc
a poc van anar incorporant-se altres tècnics. Francesc Català, Eva Alfonso,
etc. Ara som uns pocs més...
Mentrestant,
jo anava investigant sobre la temàtica de la meva tesi. Soc especialista en
comerç marítim durant el segle XVIII... La
recuperación de pecios en la Carrera de Indias és la meva tesi. Tema
interessant i molt de moda en aquells anys. Moltes visites al Arxiu de Indias, Archivo General de la Marina, Museus, congressos.
Vaig conèixer un americà que volia informació sobre vaixells esfondrats. Era el
que diríem un caçador de tresors...
Però
em van contractar al Diario de Lleida
per fer ressenyes musicals. Això m’agradava més que investigar història naval.
Al 1994 vaig escriure Olé Beatles i
va estar definitiu decidir el que m’agradava.
La
veritat és, que vaig poder ajuntar molt bé la meva professió d’editor amb la
meva passió per la música. Entrar en el mon dels mitjans de comunicació (Diari de Lleida, SER, Segre) m’ho ha posat
molt bé. A part em paguen per fer el que m’agrada.
Tinc, cal dir, una avantatja amb això
del periodisme musical i és que a Lleida no hi ha ningú més, parlant de critica
musical en el sentit més ampli.
Una Primícia:
Estem
preparant o, més aviat, recuperant, un vell projecte amb l’Àlex Oró que varem
iniciar després del llibre Quan Lleida
era Ye-Ye. Va quedar aparcat per diferents causes però espero que el proper
any 2024 puguem recuperar Quan Barcelona
era Ye-Ye i treure’l al carrer. Molt material i documentació d’aquella
època fantàstica de l’últim quart del segle XX.
Fotos
Rafael Baitg
FRASES
-
El
CD està en franca crisi. Rigor Mortis
-
No
soc un erudit. Soc un estudiós.
-
Faig
dos tipus de ressenyes musicals. La d’ofici i la creativa.
-
La
música dels anys 60-70 era meravellosa.
-
Tinc
la sort de que la feina que tinc, m’agrada. Editor i periodista musical.
-
La
música m’omple-hi em proporciona la subsistència.
Llibres
·
La recuperación de pecios en la Carrera de Indias (Universitat de Barcelona,
1990).
·
¡Olé Beatles! Conciertos de 1965,
"beatlemanía" española y fonografía (Pagès Editors, 1994).
·
Elvis ‘El rey’ en España (Milenio, 1994), Música i ideologies
(Generalitat de Catalunya, 2003).
·
Historia de la Música Rock (Planeta, 2004).
·
Quan Lleida era ye-yé (Pagès Editors, 2005).
·
The Beatles. Un fenómeno irrepetible (Grupo Midoms, 2006).
·
Pop Art Club Lleida, 1986-1996 (Ajuntament de Lleida, 2006).
·
Los Beatles made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los 60 (Milenio, 2007).
·
Los Sírex. 50 años de historia que ni La Escoba ha podido barrer (Milenio, 2009).
·
Diccionari biogràfic de les terres de Lleida:
política, economia, cultura i societat. Segle XX (Alfazeta Edicions, 2010).
·
Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la
Nova Cançó a 50 anys vista (Universitat de Lleida, 2011).
·
Rockin’ Spain. El libro (Lunwerg,
2011).
- Los
Beatles made in Spain. Sociedad y recuerdos en la Espanya de los 60. (Catálogo de la
Exposición, Milenio, 2011) Centro de Historia de Zaragoza.
- Guía universal del Jazz clásico
(Robin Book, 2012).
·
Lleida Sona! Instants musicals màgics (Edicions
de La Clamor, 2014).
·
Apòstols del Rock. 99% Francesc
Fàbregas. Fotografies (Museu de Lleida, 2016).
·
La canción de Cádiz. Teoría y realidad de la comparsa
(Editorial Dalya, 2016).
·
Sgt. Pepper’s a través del espejo (T&B, 2017).
Pròlegs
·
Andaní, Juan José.: Mis canciones de los 60. (Autoedición,
Valencia, 2002).
·
Tarazona, Javier / Gil, Ricardo: George Harrison. De Beatle a
Jardinero (Milenio, 2010).
·
Gendre, Marcos.: The Beatles. White Album: En los límites de la
creación (Quarentena, 2013).
·
Oró, Jordi.: Els Tartanys a la terra de la música (La Femosa,
2017).
Comissariat d’Exposicions
1996. Elvis Presley. El Rei a la Universitat (Universitat de Lleida).
2002. Beatles, música i records (Generalitat de Catalunya, Departament de Presidència, Secretaria de
Joventut – Biblioteca Pública de Lleida – Universitat de Lleida).
2010. Ens calen cançons d’ara. Retrospectiva sobre la
Nova Cançó a 50 anys vista (Institut d’Estudis
Ilerdencs, Fundació Pública de la
Diputació de Lleida i amb el suport de la Universitat de
Lleida).
2011. Los Beatles Made in
Spain. Sociedad y recuerdos en la
Espanya de los años 60 (Centro de Historia de
Zaragoza).
2016. 99%
Francesc Fàbregas. Fotografíes. Antol·lògica impulsada
per l’Espai Cultura de Lleida, amb
monogràfics a l’Arxiu Històric “Canet Rock”, Serveis Territorials
de Cultura “Nou pop català”, Biblioteca Pública “Paisatges”, Rectorat de la
Universitat de Lleida “Bruce Springsteen”, Museu de Lleida “Apòstols del rock”.
Publicat a la revista Plec núm. 42. Desembre 2023
